La comunitat sarraïna es regia amb les seves pròpies lleis i costums d’origen islàmic, mantingudes des de la conquesta cristiana amb la supervisió dels senyors cristians.

La població sarraïna de Miravet estava per sobre del 90%, i es trobava agrupada i controlada a través de l’aljama i la universitat.

  • L’aljama era l’expressió del col·lectiu sarraí encarregada de defensar els seus drets i interessos, a través del seu cadí o alamí i els seus jurats, que seguien les lleis marcades per la tradició islàmica de la sunna.
  • La universitat era l’organisme que exercia l’organització política i era el conjunt de tots els habitants de qualsevol religió.

A Miravet les dues institucions es barrejaven molt, fet habitual en els espais on domina la comunitat sarraïna, i malgrat l’existència d’alguns cristians són els sarraïns els que controlen la universitat.

El cadí era el cap polític i religiós de la comunitat, que exercia un control i un compliment de les ordres divines; també se li atribuïa l’administració de la justícia, d’aquesta manera era acompanyat per un secretari i l’alfaquí, un jurista assessor del cadí, que assistia i elaborava dictàmens sobre els afers en litigi. Tot estava revestit d’un fort caràcter religiós pel qual havien de vetllar.

Entre 1509 i 1511 els sarraïns de Miravet foren convertits al cristianisme, després de les pressions rebudes des de l’àmbit reial i senyorial. El fet significà el final de l’organització municipal islàmica, una subordinació al sistema governamental establert en les ordenances de l’Orde de l’Hospital i una tributació igualitària a la dels cristians.

El sistema municipal es basaria en el batlle, que era la màxima autoritat local en els afers civils i criminals de la vila; el prior, que exercia les funcions espirituals de la població, i era l’encarregat de tots els temes religiosos dels habitants i de les relacions directes entre l’església de Miravet i l’Orde; l’escrivà o secretari, encarregat d’aixecar actes i donar fe dels acords dels diferents òrgans municipals; el nunci, que actuava com agutzil de la població; i els jurats, que eren oficials d’especial rellevància amb un camp d’actuació dins del govern de la població i l’administració de la justícia, i podien controlar pesos i mesures, juntament amb el batlle, i realitzar establiments, bans i ordenances
Malgrat la conversió, els nous cristians, dits moriscos, continuaren sent mal vistos pels vells cristians i acusats d’una falsa conversió, elements que es veieren agreujats amb el decret d’expulsió per Felip III el 1610.

Això feu que els moriscos d’Ascó, Benissanet i Miravet redactessin un memorial on demanaven no ser expulsats i argumentaven que eren bons cristians i complien amb tots els manaments de l’església catòlica.

Malgrat tot l’expulsió seguí endavant i en el cas de Miravet afectaria 79 cases d’un total de 110 llars. No tots els moriscos de la població foren expulsats, ja que molts fugirien, s’amagarien a les muntanyes, o trobaren refugi a Reus.

El mateix bisbe de Tortosa, D. Martín Melo de Ferreira, es queixà de la pèrdua d’ingressos a causa de l’expulsió, i permeté que alguns moriscos es quedessin al territori sota la seva protecció, defensant així els interessos del poder episcopal.

Gràcies a aquestes discrepàncies la repoblació seria ràpida. L’arribada de nous pobladors d’espais pròxims aniria acompanyada del manteniment i retorn de part de la població morisca; així entre 1610 i 1623 es creu que el nombre d’habitants ja s’hauria recuperat a l’entorn del 75%.

La carta de població de 1623 no representà un document per l’assentament o vinguda de nous pobladors, sinó que era una nova fórmula per fixar les condicions jurídiques del nous i antics veïns, i les condicions bàsiques de regulació de terres i habitatges

Un cop superat aquest període d’incertesa amb l’esclat de la Guerra dels Segadors (1640-1652) la població viurà els estralls d’una guerra de gran envergadura, on la posició privilegiada del castell cridarà l’atenció dels exèrcits. El 1643 les tropes castellanes varen assetjar la fortalesa en un famós setge que va ser superat i considerat un gran èxit pels revoltats catalans.

Després d’un període de creixement l’esclat d’un nou conflicte, la Guerra de Successió (1700-1714) va portar de nou les dificultats i misèries dels enfrontaments a Miravet. Posteriorment al llarg del segle XVIII el poble s’aniria recuperant i creixent de forma continuada gracies a l’augment dels cultius i el comerç. La Guerra del Francès (1808-1814) tornava a mostrar la crueltat dels exèrcits i va portat les novetats democràtiques de la França revolucionària.

El segle XIX marcarà Miravet amb les Guerres Carlines (1833-1840/ 1846-1849/ 1872-1876), ja que l’Ebre català amb el Maestrat seran espais de gran confluència carlina. El poble i el castell viuran els estralls d’aquests enfrontaments, amb el pas del famós General Cabrera i fins que el 1875, quan el General Martínez Campos va bombardejar 24h el castell fins que els carlins es van rendir i ja no retornaren més a la fortalesa.

El creixement econòmic de finals del segle XIX i principis del XX van permetre que la navegació anés en augment, amb projectes faraònics que mai es realitzaren o que la ceràmica miravetana arribés a tota la Península gràcies al tren.Tot això es veuria paralitzat amb l’esclat de la Guerra Civil (1936-1939) i el pas de la Batalla de l’Ebre, que porta a molts habitants a perdre les seves cases, terres, familiars o marxar a l’exili. Les penúries de la postguerra van anar borrant la navegació tradicional i altres elements típics, però el retorn de la democràcia ve permetre una recuperació de la cultura, amb les obres del castell Miravet es convertí en un referent turístic a la zona gràcies a la seva situació bora l’Ebre i la màgia que encara conseva.